Club de Lectura. Flors per a l’Algernon / Daniel Keyes

 Flors per a l’Algernon

Daniel Keyes

                                                                       

CONDUCTORA DEL CLUB: SÍLVIA ROMERO I OLEA

• BIOGRAFIA

Neix a Brooklyn el 1927. A l’edat de disset anys s’allista per servir a la Marina i en

acabar aquesta etapa torna als estudis i obté el títol en Psicologia, tot i que una de les

seves primeres feines és com a fotògraf de moda. Més tard imparteix classes d’anglès

alhora que cursa estudis de Literatura Anglesa i Americana a la Universitat de

Brooklyn. És en aquesta època quan comença a dedicar-se a l’escriptura (durant els

caps de setmana).

A principis dels anys cinquanta és editor de la revista pulp Marvel Science Fiction, i

quan aquesta deixa d’editar-se passa a ocupar el càrrec d’editor associat d’Atlas comics.

En aquesta mateixa dècada dels cinquanta col·labora en diverses revistes, de vegades

amb el seu nom real i en altres ocasions amb els pseudònims Kris Daniel o Dominik

Georg. El 1966 passa a ser professor d’anglès i d’escriptura creativa a la Universitat

d’Ohio, on va ser nomenat professor emèrit el 2000.

L’obra més coneguda és la que comentarem en la nostra tertúlia: Flors per a l’Algernon,

que al principi va ser publicada com a relat i més tard com a novel·la. Guanyadora del

Premi Nebula, va ser adaptada al cinema el 1968 sota el títol Charly, dirigida per Ralph

Nelson i protagonitzada per Cliff Robertson, que va guanyar un Òscar por la seva

interpretació. L’any 2000 es va fer una segona adaptació cinematogràfica de la novel·la,

aquest cop amb el mateix títol, Flors per a l’Algernon, dirigida per Jeff Bleckner i

protagonizada per Matthew Modine.

L’obra de Daniel Keyes dins el gènere de la novel·lística no és molt extensa. Es

caracteritza, bàsicament, per un intent d’indagar en els desajustos mentals dels

protagonistes o en les seves percepcions particulars, un camp narratiu on aplica els seus

coneixements de psicologia i que li serveixen per recrear amb realisme una situació

que, d’antuvi, pot resultar aliena al lector, però en la qual Daniel Keyes aconsegueix

submergir-lo tot estimulant la seva empatia.

• RESSENYA

Charlie, el protagonista d’aquesta novel·la, té trenta-dos anys d’edat i un coeficient

intel·lectual molt baix. Viu sol, abandonat per la família, i treballa en un forn tot

realitzant tasques simples de neteja i alguns encàrrecs senzills. És, doncs, un personatge

innocent, bonhomiós, amb ganes d’agradar i tenir amics i, sobretot, amb una ànsia

immensa de ser intel·ligent. O com diu ell: ser llest. Per això, quan se li proposa formar

part d’un experiment científic fins al moment només practicat amb animals, en base al

qual es pretén augmentar el nivell d’intel·ligència, de seguida accepta. A priori podria

semblar que aquesta experiència solucionaria els seus problemes i conflictes personals,

però succeeix ben bé a l’inrevés: tot just comencen.

La novel·la està escrita en forma de diari. Cada entrada, o gairebé totes les entrades,

apareix datada, amb la qual cosa podem copsar a la perfecció l’evolució que

experimenta. Algunes d’elles duen el títol “Informe de progrés”, i és on trobem el detall

dels canvis que percep o de les proves i teràpies a què el sotmeten per valorar

l’efectivitat de l’estudi. D’altres tenen un caràcter més personal i és quan podem

conèixer l’evolució que es produeix en el seu caràcter. Però més enllà de la informació

que se’ns transmet, també podem percebre la transició que es produeix en Charlie en

base als canvis del seu estil d’escriptura: les primeres pàgines estan farcides d’errades

ortogràfiques i a poc a poc el discurs escrit va prenent la forma correcta.

Amb aquest plantejament són molts els temes que apareixen, i no sempre es tracta

d’aspectes que es donin només en casos com els del Charlie (una persona de molt baix

nivell intel·lectual), sinó que la majoria d’ells poden ser extrapolats i que el lector s’hi

identifiqui. Aquesta és una de les bases per la qual Flors per a l’Algernon (que per cert:

és el nom del ratolí amb el qual han experimentat primer) ha tingut gran èxit i

acceptació: l’empatia que es crea amb el protagonista. A més, la novel·la està escrita

en clau psicològica i de ciència-ficció, i sense perdre de vista l’element humà: és tendra,

i la necessitat d’afecte i de sentir-se acceptat pren molt de valor.

Sílvia Romero i Olea